La tempesta perversa

Aquí comparto uno de los relatos que presenté a un concurso:
Una nit hivernal, el saló d’una casa del suburbi i una llar de foc plena de
cendres constituïen l’escenari de la resolució d’una traïció, virulenta pels
sanguinaris maliciosos i pels lladres malèvols. La pluja salvatge queia sobre el
gebre del sòl en mig de l’obscuritat, omplint el buit que abans ocupaven els
cotxes dels ara previnguts propietaris. L’única farola que il·luminava part del
carrer sinistre feia pampallugues fins que finalment es va consumir, sort de la
lluna plena que continuava encesa. El fred menyspreava les parets i els
sistemes de calefacció dels habitants, calant finalment en els seus ossos i
estremint, concretament al nostre protagonista, l’esperança que el reforçava i
l’obligava a mirar cap endavant.
El jove es movia d’un cantó a un altre neguitosament, sentia com si els nervis
l’estiguessin a punt d’arrencar el cor. Agafava i tornava a deixar el telèfon mòbil
sobre la tauleta del saló, estava indecís i ja s’havia deixat endur per la por. Feia
ja tres anys que s’havia independitzat dels pares, però fins aleshores mai havia
apreciat tant la seguretat que li proporcionava la seva afecció, la protecció de
les seves bones intencions i la sinceritat que li treia de les dificultats. Des de
llavors i fins aquell dia havia format part d’una banda de carrer que s’ocupava
d’atracar els empresaris indefensos i es preocupava d’eludir la policia o
encarar-s’hi de la manera més ferotge. Perquè hi va entrar? Era la pregunta
que es feia una i altra vegada tot i que ja coneixia la resposta. En aquell forat
infernal o li llepaves el cul als mafiosos que s’erigien o et sotmeties a una sèrie
de possibilitats infames.
Quan el van obligar a matar al dependent d’una gasolinera va adonar-se d’on
s’havia ficat, que les seves aspiracions s’havien esfumat i que estava
condemnat, així que va optar per l’elecció fàcil: fugir. Aquell dia i l’anterior va
desistir les reunions amb la banda, va fer les maletes i va decidir tornar a la
ciutat capital, un cop allà s’entregaria a la policia, confessaria el seu crim i
revelaria la identitat i l’amagatall dels altres. Feia deu minuts que havia trucat a
un taxi i l’espera semblava eterna.
El rostre boig i enfurismat del cap li apareixia a la memòria. “Heu fet bé d’unirse’ns,
però alhora heu d’assumir que no podreu sortir” van ser les paraules
amb les quals va començar el discurs d’aquest el primer dia. “Si parleu us
tallaré la llengua” són amb les quals va finalitzar. Al telèfon només rebia
missatges dels altres qüestionant la falta de la seva presència, devia ser
qüestió de segons, minuts u hores que el trobessin per preguntar-li-ho
personalment. Potser ja s’ho ensumaven, almenys per part seva ja notava l’alè
de la mort a cau d’orella. Ell només desitjava marxar, quant més aviat millor,
també es debatia de trucar a la policia, però arribarien a temps? Realment
succeiria alguna cosa?
El mòbil va vibrar i el nou missatge rebut va causar en el noi l’ascensió d’un
escaló més cap a la neurosi. Quan el va llegir corroborà al cent per cent que
algú l’havia estat vigilant i que també ho feia en aquell precís instant. La ment
se li va quedar en blanc i el seu cor gelat es va esquinçar provocant el
creixement del forat negre supermassiu que ja havia aparegut minuts abans.
La calamarsa va sorgir del no-res per picar contra els vidres de les finestres. Un
llamp va solcar un cel fosc com la gola del llop i sense cap estel, fulgurant
l’habitació sencera, que es trobava a la penombra i amb els llums apagats per
fer veure que no hi havia ningú. La respiració irregular i accelerada del noi
s’unia a l’orquestra tempestuosa d’aquell oceà de soroll. Segons més tard va
sonar el tro, tan fort que va retrunyir per tota la casa, a més a més de dintre
seu. No va poder evitar espantar-se, obrí la boca per deixar anar un crit, però
aquest es va ofegar molt abans de poder arribar a la sortida.
Per culpa del neguit va ensopegar amb una pota de la tauleta, caient a terra
emportant-se una maleta amb ell, que es va obrir. Es va donar un cop al cap i,
a continuació, li hi va brollar un raig de sang. Alçà el braç i dirigí la mà cap a la
ferida, quan l’apropà després cap els ulls tot tacada sí va cridar. Abans
d’aixecar-se va escoltar una remor de veus al carrer. “Ja són aquí, ja han
arribat” va pensar el jove ignorant la probabilitat que fossin els veïns, raonantho
mitjançant l’hora del rellotge del mòbil, que malgrat la caiguda havia romàs
clos entre els dits esquàlids de l’altra mà. Intentà esbrinar d’on provenien les
veus, però sense èxit, no era capaç de parar atenció a res; sagnava, no anava
armat, el taxi no havia arribat i estava a la seva mercè.
La suor xopava el jersei i la jaqueta ja li feia nosa. Es posà dempeus d’un bot,
tancà de nou la maleta i es dirigí cap a la finestra; els vidres eren plens
d’esquerdes. Encara que no visualitzava res a través del vidre, s’imaginava els
ulls del vigilant, camuflat entre els pins del bosc que hi havia davant la filera
dels petits xalets, qui sabia si apuntant-lo amb un rifle. Les veus cada vegada
eren més properes, envoltaven la casa. Per un moment va aconseguir
identificar una figura poc nítida que el va mirar des de l’altre costat del vidre,
sense rumiar-ho dues vegades llençà la maleta amb tanta força com els braços
li permetien. Un esclat i un munt de trossos afilats per tot arreu, l’aigua i la
pedra penetraven a l’interior de la casa.
Un nou missatge al telèfon mòbil parodiava un compte enrere, després d’una
breu explicació sobre com assegurarien el seu silenci etern. “Deu, nou... sis,
cinc... dos, un... zero.
Va córrer cap a la porta principal i la tancà amb clau, havia pres una nova
decisió: no hi havia escapatòria, s’atrinxeraria, aguantaria prou temps, el temps
que concediria a la policia a actuar. Tapà el forat de la finestra movent un
armari, alguns dels llibres i figures dels seus prestatges van caure
estrepitosament. Va trucar als agents i els comunicà la situació entre crits i
esbufecs. “Segur que són més eficients que el maleït taxista del dimoni”
s’assegurava a si mateix. Eren de camí.
Mentre tot això succeïa una porta va grinyolar com en els pitjors dels thrillers.
Es girà cap endarrere, la porta principal era tancada, però la que donava al pati
no. Acudí ràpidament, abans però passà per la cuina i agafà un bon ganivet
d’un calaix. La va trobar oberta de bat a bat, el pany d’aquesta estava trencat i
forçar-la era tan fàcil com treure un caramel a un nen, es lamentà de no haverla
tancat amb clau o bloquejat abans. Gràcies a una bona dosi de valentia va
treure el cap; no hi havia ningú. Sentí unes petjades i es tornà a girar, havien
entrat, l’esperaven.
- No xerraré! Si us plau, deixeu-me viure! – Cridava entre llàgrimes,
desitjant rebre una resposta planyívola.
La llum de la lluna es projectava a l’interior, una ombra es movia cap a ell
travessant-la. Poc s’esperava que en realitat no hi havia entrat ningú, a dins.
Una mà glaçada damunt de l’espatlla i una veu que balbucejava el seu nom
entre la simfonia de la pluja destaparen la caixa que mantenia a pressió la seva
adrenalina, que l’inundà de dalt a baix. Es tombà de nou cap al pati i clavà el
ganivet en el propietari de la mà, que va caure cap d’esquena proferint un udol.
El tenien, ja el tenien. Es va ajupir, la sang encara li regalimava per la cara. Va
continuar fotent-li punyalades fins que la llum d’una llanterna l’enfocà, llavors no
va tenir altre remei que alçar el cap. Un cop sec i tot el món va desaparèixer,
tornant-se més obscur encara, la pluja i la calamarsa es van esvair, el noi va
quedar inconscient.
L’assaltant de la llanterna es va apropar a l’home apunyalat, acte seguit dues
llanternes més li comunicaren que havien trucat a una ambulància, però el
primer els respongué que un era mort i l’altre KO. La sirena dels cotxes de
policia i les llums despertaren la resta del veïnat, que de seguida es va
escandalitzar, juntament amb el taxista que feia estona que esperava davant la
casa i s’havia topat amb tot l’enrenou. Tots ells afirmaven que el noi era molt
estrany, que sortia poc de casa seva, que no havia superat la mort del seu
germà feia set anys, a mans d’una banda ja dissolta gràcies a les darreres
actuacions policials. La parella que vivia al costat s’havia queixat amb
anterioritat i l’havia denunciat moltes vegades a causa de sorolls i crits després
de mitjanit que destorbaven. Cap d’ells sospità que patia trastorns mentals,
greus paranoies, una patologia que l’havia conduït a l’assassinat del marit
d’aquest matrimoni veí, que havia sortit de casa seva en mig de la tempesta
amb la intenció d’oferir-li ajuda, a causa dels xisclets que havia sentit. Al telèfon
mòbil només hi havia un únic missatge i pertanyia al seu pare, que li reclamava
que mai els visitava.
La llarga nit s’havia empassat el son de cadascú.